El Camí és Perfecte

El Camí és Perfecte

jsw_the-narrow-way

Quan no s’entén el significat

profund de les coses,

es pertorba en va la pau essencial de la ment.

 

El Camí és perfecte, com l’espai infinit

on res falta i res sobra.

De fet, és causa de la nostra elecció

d’acceptar o rebutjar que no veiem

la veritable naturalesa de les coses.

No visquis en els embolics de les coses externes

ni en els sentiments interns de buit.

Estigues serè, sense fer esforços,

en la unitat de les coses,

i tals falsos conceptes desapareixeran per si sols.

Quan tractes d’aturar l’activitat

per assolir la passivitat,

el propi esforç t’omple d’activitat.

Mentre estiguis en un extrem o en l’altre,

mai coneixeràs la unitat.

 

Aquells que no viuen al Camí únic

fracassen en ambdues: activitat i passivitat,

afirmació i negació.

La llei de l’efecte contrari

Émile Coué va redescobrir una de les lleis bàsiques de la ment humana. La va anomenar “la llei de l’efecte contrari”. És un dels sutres més antics del pensament taoista i del zen.

Per exemple, si no tens son, què fas? Tractaràs de dormir; faràs esforços, faràs això i allò, però tot el que facis tindrà just l’efecte contrari perquè qualsevol activitat, qualsevol esforç, anirà en contra de la son. Dormir és una relaxació. No pots provocar-lo, no pots fer res perquè passi, no forma pas part de la teva voluntat. Dormir és entrar en l’inconscient i la teva voluntat és simplement un fragment de la consciència. Quan entres en l’inconscient, en el profund, deixes a la superfície la part que és conscient, el fragment que és la voluntat. L’única manera d’entrar en el somni és no fer res. Si no ve, no ve. Espera … No facis res! Quan arriba, arriba.

I això passa amb moltes coses de la vida: que passa just el contrari. Si vols estar tranquil, què faràs? … Perquè quietud significa no-fer. Només flotes! No cal fer servir cap mètode perquè qualsevol mètode significaria novament que estàs fent alguna cosa. I el “has de” va justament en contra. Si ho fas així et posaràs més tens. Deixa que les coses passin, no les forcis.

Passa moltes vegades: intentes recordar un nom o una cara i no ho aconsegueixes, encara que sents que ho tens just a la punta de la llengua. I com més ho intentes, menys et ve. Llavors et sents frustrat i t’oblides de l’assumpte … I de sobte et ve a la memòria. Què ha passat? Pertanyia a l’inconscient, estava en el profund de tu. I com més ho intentaves, més pertorbava l’inconscient. Estaves usant la voluntat, i la voluntat no pot portar les coses de la teva profunditat. Només a través de la rendició pots fer-ho, només quan et deixes portar.

Aquesta és la llei de l’efecte contrari. Recorda, amb l’inconscient la voluntat no només no serveix per a res, sinó que a més resulta perjudicial. El més important et passarà només quan tu no estiguis aquí. I si estàs fent alguna cosa, hauràs de ser-hi. El somni arriba quan tu no hi ets. La Il·luminació també segueix la mateixa regla.

No-fer

Pel que fa a tu,  fer és fàcil, per molt dur que sigui, i no-fer és difícil. Si algú diu: “No facis res”, et sents perdut. Si ho comprenguessis, no seria així.

No-fer no requereix cap qualificació. Pot ser que el fer si i, segurament haureu de practicar. No-fer no necessita pràctica. És per això que la il·luminació pot esdevenir en qualsevol moment, perquè no és qüestió de com aconseguir-la, sinó de com permetre-la. És com el dormir: et relaxes i aquí està, passa.

 

L’acció alimenta l’ego. Quan no estàs fent res l’ego no pot alimentar-se. Simplement desapareix, es mor, no hi és. Així que, el que sigui que facis volent, serà la pròpia barrera. No forcis, deixa que passi. Flota, abandona’t, deixa’t absorbir, no posis la teva voluntat.

I recorda, sempre que fas alguna cosa voluntàriament no pots gaudir-la. Aquestes dues coses mai es troben. Si forces alguna cosa no pots gaudir-la, si la gaudeixes no pots forçar-la.

Simplement espera …, deixa que es mogui la teva energia interior, llavors segueix-la on se vulgui que et porti. Ja no hi ets … Llavors és una cosa immensa, és un gran alliberament.

Desfés-te de tots els teus coneixements, perquè només et són necessaris quan has de fer alguna cosa. Però quan no has de fer res, quins coneixements necessites? Només es requereix una sensació, una mena de truc: com desaparèixer, com deixar de ser. I quan dic “com” no em refereixo a que hagis de conèixer la tècnica. Simplement has de buscar aquesta sensació.

Dues coses et seran d’ajuda:

  1. Una: intenta descobrir com arriba el dormir, com entres en el somni. Potser tinguis algun ritual, però aquest ritual no causa el son, només ho ajuda.
  2. L’altra: la meditació. Tothom troba el seu propi ritual. El ritual t’ajuda perquè et dóna un determinat ambient, però no és la causa. Si una altra persona ho segueix, potser fins esdevingui un obstacle per a ella. Un ha de trobar el seu propi ritual.

Un ritual és simplement una cosa que serveix per ajudar-te a estar més a gust i poder esperar. I quan estàs a gust i esperes, passa. Déu arriba a tu exactament igual que el somni, igual que l’amor. No pots desitjar-ho, no pots forçar-lo.

Tota la teva vida s’ha convertit en un problema perquè t’has fet expert en com fer coses: molt eficient amb les coses mecàniques perquè són coses que es poden fer, però absolutament inútil per les coses humanes, perquè aquestes coses no es poden aprendre, no es poden fer tècnicament, no pots fer-te expert en elles.

L’amor

Per exemple, pots forçar el teu amor. L’amor hi és però no hi ha ningú que estimi. L’amor passa com una energia, però en ell no hi ha ego. Llavors l’amor es converteix en èxtasi i descobreixes una cosa que només han conegut aquells que han arribat al Diví.

La meditació, Déu, la il·luminació, el ​​nirvana … tot això arriba a l’existència a través de l’amor, perquè a través de l’amor arriba una llambregada. I tan aviat com aquest centelleig hi ha sigut, algunes ànimes valentes emprengueren una aventura per trobar la font d’on procedia. A través de l’amor s’ha descobert Déu. Per això, sempre que algú li pregunta a Jesús: “Què és Déu”, ell contesta: “Déu és amor“.

Però el procés és el mateix: no pots forçar l’amor. Si el forces, perd tota la seva bellesa, tot es torna mecànic. Aniràs a través de tot el ritual, però no passarà res. No hi haurà èxtasi; serà una cosa que calgui fer i acabar. Mai arribarà al teu centre, ni sacsejarà els teus fonaments; no serà una vibració del teu ésser, sinó un acte superficial.

La pau essencial de la ment

Vas buscant gurus, vas després d’això o allò, per trobar alguna tècnica, algun mantra amb el que il·luminar-te …

No hi ha cap mantra que et pugui il·luminar. Hauràs de ser més compassiu. Aquest és l’únic mantra: menys voluntat i més fluïdesa; menys esforç i més relaxació; menys fer des del conscient i més nedar en l’inconscient.

Ara tracta d’entendre el sutra: “Quan no s’entén el significat profund de les coses, es pertorba en va la pau essencial de la ment”.

El fet que algú estigui angoixat mostra que no ha entès les coses, el significat profund de les coses. I vas acusant altres que és per ells pel que estàs angoixat. Aquí ningú està angoixat per ningú. Estàs angoixat a causa de tu no-entendre o al teu mal-entendre.

Intenta comprendre! Tothom tracta de dominar. Aquesta és la naturalesa de l’ego: fer tota mena d’esforços per dominar l’altre (no importa que l’altre sigui el cònjuge, els fills o els amics). I si tothom tracta de dominar i tu també estàs intentant-ho, hi haurà lluita. La lluita no és perquè altres estiguin tractant de dominar; la lluita és perquè no entens com funciona l’ego.

Surt d’aquí! Als altres no se’ls pot canviar; si tractes de canviar-los, estaràs malgastant la teva vida innecessàriament. Aquest és el seu problema. Ells seran els qui pateixin si no ho comprenen. Senzillament comprèn que tothom tracta de dominar i digues: “Jo surto d’això, no provaré de dominar” … La teva lluita desapareixerà … I passarà alguna cosa molt bonica.

Quan et baralles reforces l’ego de l’altre; i això és un cercle viciós. Quan no baralles l’altre sent que està lluitant sol, enmig d’un buit. I llavors li dones a l’altre una oportunitat perquè també ell se n’adoni. Psicològicament ja no estàs en aquestes funcions egoiques, en la dominació, en l’agressió, en la violència, en la ira. Ja no formes part d’això. Llavors es crea certa distància, cert desinterès. Ara pots veure les coses i riure: quin ridícul he estat fins ara! Riuràs, no estaràs angoixat. Tot al teu voltant és molt ridícul, però no t’adones perquè ets part d’això. La ridiculesa no es pot veure a menys que es prengui certa distància, cert desinterès.

Quan no s’entén el significat profund de les coses es pertorba en va la pau essencial de la ment. I no aconsegueixes res, no arribes enlloc, simplement t‘inquietes.

Tot és com hauria de ser

Quan comprens que canviar el món sencer no és responsabilitat teva, l’únic que pots fer és canviar-te a tu mateix.

Qui sóc jo per canviar a ningú? Canviar-se a un mateix no és una tasca fàcil. Ets tot un món dins teu; portes en tu el món sencer. Tot el que existeix, existeix en el teu interior.

Tot és com hauria de ser; només t’has de asserenar, tu ets l’únic que està inquiet. Tot és com hauria de ser … res falta i res sobra.

Pots imaginar-te un Univers millor que aquest? Si ets savi no podràs; si ets un ximple si que podràs. Res no pot ser millor que tal com és. L’únic problema és que no estàs a gust amb això. Deixa que la teva energia es reposi i el Camí és perfecte, com l’espai infinit on res falta i res sobra. Tot està en equilibri. Tu ets l’únic problema., L’únic que no està en pau. Tota la resta és tan perfecte com podria ser. Només tu estàs dividit.

Els problemes arriben amb l’ésser humà perquè té consciència. I aquesta consciència crea problemes. En ser conscient, pots dir: “Això està bé i això està malament”. En ser conscient, pots dir: “Això és lleig i això és bonic”. Aquesta consciència no és suficient. Si es fa gran, si es converteix en un cercle, en pura consciència, llavors de nou tot torna a la seva llera.

Nietzsche va dir: els éssers humans són ponts. Asserena’t. I qualsevol camí servirà. L’ésser humà és només una transició, un estat transitori; i, entretant, roman dividit.

Al final passa el mateix. El molt d’esforç et conduirà al sense-esforç, i el no-esforç també et portarà al sense-esforç; perquè l’esforç no és la fi, l’esforç només pot ser el mitjà. T’esforces per aconseguir un estat en què no hi hagi esforços.

Acceptem o rebutgem, és per això que no podem veure la veritable naturalesa de les coses. Fiques les teves idees, les teves opinions, els teus prejudicis … i ho acoloreixes tot. Només has de veure; d’una forma pura, amb una mirada sense idees, amb una mirada sense cap rebuig o acceptació. Amb una mirada pura, com si els teus ulls no tinguessin una ment darrere, com si els teus ulls fossin només miralls. Aquesta claredat, aquests ulls sense prejudicis ni opinions … i t’has il·luminat.

Llavors no hi ha cap problema per resoldre, llavors la vida ja no és un dilema. És un misteri per viure, per gaudir, una dansa per ballar. Llavors no estàs en cap conflicte amb ella, llavors no hi ha res que hagis de fer aquí. Aleshores senzillament gaudeixes, ets feliç.

Això és el que significa el Cel: un lloc on no s’espera de tu que facis res, on no tractes d’aconseguir felicitat; on la felicitat és una cosa natural. Això pot passar aquí i ara.

“No visquis en els embolics de les coses externes ni en els sentiments interns de buit. Estigues serè, sense fer esforços, en la unitat de les coses, i aquests falsos conceptes desapareixeran per si sols “.

No divideixis l’exterior i l’interior: evita els extrems

CG Jung divideix la humanitat en dues categories: els extravertits, i introvertits. Els extravertits estan interessats en l’extern. És gent activa, mundana; que persegueix la riquesa, el prestigi, la posició, el ​​poder. Es converteixen en polítics, reformadors socials, grans líders, grans industrials.

I els introvertits no són persones molt actives. Si han de fer alguna cosa ho fan, però no tenen una inclinació a fer-ho. El que els agradaria seria quedar-se amb els ulls tancats. Es fan poetes, místics, meditadors, gent contemplativa. No els interessa el món, només estan interessats en ells mateixos; tanquen els ulls i introverteixen les seves energies.

Però tots dos estan equivocats perquè tots dos estan dividits.

En el seu interior, una persona que sigui extravertida sempre sentirà que li falta alguna cosa. Està desequilibrada, li ha concedit massa atenció a l’extern. I el que sempre ha estat amb ell mateix també sentirà que li falta alguna cosa, perquè és pobre al món exterior.

Evita els extrems. No facis cap distinció entre l’exterior i l’interior. Flueix, sigues equilibrat. L’exterior i l’interior són igual que els dos ulls: si tries un serà capaç de veure, però la teva visió perdrà profunditat. L’interior i l’exterior són només dos ulls, per què triar? Per què no fer servir tots dos sense triar? I per què dividir? Si tu ets un! Per què anar a un extrem?

És fàcil anar d’un extrem a un altre, però els extrems mai satisfan. Aquestes divisions pertanyen a la ment. L’interior i l’exterior són un: l’exterior és només el perllongament de l’interior; l’interior, la penetració de l’exterior.

El tot ha d’incloure l’extern i l’intern. Pel tot no existeix tal cosa com l’exterior i l’interior. En l’existència, l’extern es troba amb l’intern i l’intern amb l’extern.

No tractis de ser passiu

No tractis de ser passiu. Sigues totalment actiu, així és com arriba la passivitat.

La pròpia activitat crea la situació en la qual la passivitat passa. El que sigui que estiguis fent, fes-ho totalment. I quan caigui la tarda i es posi el sol, un passivitat descendirà sobre tu. Aquesta passivitat és bonica, tan bonica com l’activitat. No hi ha res a triar! Les dues coses són boniques i totes dues es necessiten.

Com pots tractar de ser passiu? Pots seure com un buda, però aquesta passivitat serà només superficial. En el fons estaràs intranquil. Pots forçar el cos a seure en silenci; però com forçaràs l’ésser? L’ésser és i és i és.

Un home savi s’equilibra i sap que la vida s’equilibra a si mateixa. Si fas una cosa (però totalment, sense que quedi res per fer, havent gaudit de l’activitat amb tota l’energia) llavors el descans és automàtic, el segueix. I quan gaudeixes del descans li segueix l’activitat, perquè quan reposes recuperes energia. Ara has de compartir-la de nou, has de alliberar amb activitat. I després et tornaràs a omplir de nou.

Sigues totalment actiu, només així seràs capaç de ser totalment passiu. Llavors els dos extrems es troben i s’aconsegueix un equilibri subtil. És la pau més elevada que pugui existir perquè quan dues coses s’equilibren (l’exterior i l’interior, l’activitat i la passivitat) de sobte transcendeixes ambdues. Quan ambdues s’equilibren, tu ja no ets ni això ni allò. Tot d’una ets una tercera força: l’observador, el testimoni. Però no pots lluitar per aconseguir-ho.

“Quan tractes d’aturar l’activitat per assolir la passivitat, el propi esforç t’omple d’activitat. Mentre estiguis en un extrem o en l’altre, mai coneixeràs la Unitat “.

Estar al bell mig, sense triar

Transcendeix els extrems! No siguis ni una persona mundana ni algú espiritual. Equilibrat! “Aquells que no viuen al Camí de la unitat, fracassen en ambdues: activitat i passivitat, afirmació i negació”. A aquest equilibri Buda l’anomena el camí del mig, “majihím Nikaya”; i Confuci l’anomena el camí daurat.

Roman en el mig. Aquest és l’art més elevat: estar just al mig, sense triar. Si estàs exactament en el mig transcendeixes el món. Llavors ja no ets ni un home ni una dona, ni un ésser materialista ni un ésser espiritual, no estàs ni viu ni mort. Ni això ni allò: el pont ha estat creuat; has assolit la meta. I la meta no és en algun lloc en el futur, és aquí, entre els dos extrems. Ni odi ni amor …

Recorda, sempre que et trobis amb dos extrems, no triïs. Tracta de trobar un equilibri entre tots dos. Al principi, a causa del hàbit, serà difícil. Els vells hàbits persisteixen fins i tot als teus gestos. Els hàbits són fàcils de mantenir perquè no necessites ser conscient d’ells; es mantenen per si sols. Ser conscient és difícil, perquè per a l’ésser conscient mai ha estat un hàbit.

Tries fàcilment; condemnes i aprecies fàcilment; rebutges i acceptes amb molta facilitat. És un fenomen mecànic. Sense cap consciència, en el moment en que veus alguna cosa, ja ho has jutjat i decidit. Veus una flor i dius: “És bella” o “no és bella”. Immediatament entra el judici (amb la percepció, entra el judici). Llavors mai seràs capaç de romandre en el mig.

Quan sentis odi, tracta d’anar-te’n al mig. Quan sentis amor, tracta d’anar-te’n al mig. El que sigui que sentis intenta anar-te’n al mig. I et sorprendràs que hi ha un punt entre cada dos extrems on tots dos deixen de ser; on no sents odi ni sents amor.

Això és el que Buda diu “upeksha”: un punt tan en el mig que no ets ni això ni allò. No pots dir “Estimo” ni “odio”. Senzillament no pots dir res, estàs simplement en equilibri. No t’identifiques. Esdevé una transcendència i aquesta transcendència és el floriment. Aquesta és la maduresa.

================================================== ========

Font: Extracte elaborat per Emilio Carrillo del capítol 2 de “El Llibre del no-res”, d ‘Osho

================================================== ========

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s