Unitat del Buit

La Unitat del Buit

Quan els objectes del pensament s’esvaeixen,

el subjecte pensant s’esvaeix;

i quan la ment s’esvaeix, els objectes s’esvaeixen.

Les coses són objectes a causa del subjecte,

i la ment és tal a causa de les coses.

Entén la relativitat de tots dos,

així com la realitat bàsica: la unitat del buit.

En aquest Buit dos són indistingibles

i cadascun conté en si mateix el món sencer.

Si no fas cap discriminació

entre bast i subtil,

no et temptaran

el prejudici i l’opinió.

 125-z

El món exterior es deu a tu

El món exterior existeix causa de tu; tu ho crees, ets el seu creador. Cada ésser humà crea un món al voltant de si mateix, el qual depèn de la seva ment. La ment pot ser que sigui una il·lusió, però és creativa; crea somnis. I depèn de tu si crees un cel o un infern … Vosaltres no viviu al mateix món, no podeu perquè les vostres ments no són iguals. Tu pots estar vivint a l’infern; i el que està just al teu costat, al cel. Així que el primer que cal entendre és que no es pot abandonar el món tret que la ment desaparegui. I una ment és sempre una ment particular. Quan deixa de ser-ho, quan es converteix en Ment amb majúscula, ja no és una ment, sinó consciència.

La ment crea al món i després el món l’ajuda a romandre com a tal. Aquest és el cercle viciós. Però l’origen està en la ment; el món és només una conseqüència. La ment és substancial; el món, la seva ombra. I un no pot desfer-se de la seva ombra, encara que és el que tota la gent tracta de fer. Creus que series més feliç si visquessis en un palau? ¡T’equivoques! Qui és el que va a viure al palau? Seràs tu. I si no ets capaç de ser feliç en una cabana, tampoc ho seràs en un palau. Qui va a viure al palau? Els palaus no existeixen fora de tu. Tu ets el món. Tu crees un món al voltant teu i després el món ajuda a la ment que l’ha creat.

Per on començar la transformació?

En aquest context, per on començar la transformació? La primera mirada et dirà que canviïs el món. I això és el que has estat fent durant vides: canviant constant això i el de més enllà, cossos, cases, parelles, amics …, però sense adonar-te mai del fet que segueixes igual. A això es deu que s’hagi creat una falsa tradició de renunciació: Fuig del món! Escapa del mundà i ves a l’Himàlaia … És molt fàcil anar a l’Himàlaia, però com fugiràs de tu mateix? Allà tornaràs a crear el mateix món; exactament el mateix. Potser aquesta vegada en miniatura, però tornaràs a fer el mateix. Tu ets el mateix, com faràs alguna cosa diferent?

A la ment li encanta la idea de canviar perquè la ment precisa canviar. No pot viure en l’etern, perquè la ment sempre enyora alguna sensació nova. La ment no pot aturar el temps i habitar en el atemporal. És ‘per això que la ment no pot viure en l’aquí i ara, doncs l’aquí i ara no forma part del temps. És senzillament tal com és. Allà no passa res. Està buit. Buda d’això el va anomenar shunyata; buit absolut.

Ja has viscut prou amb la ment. No has aconseguit res a través seu. No ha arribat el moment d’estar atent i conscient? El que has aconseguit ha estat molt sofriment, dissort, angoixa i frustració. Sempre que et mous amb la ment alguna cosa va malament. Observa: per a la ment sempre hi ha alguna cosa que va malament. Per a ella tot està tort; no perquè realment ho estigui, sinó perquè és la manera de veure de la ment: qualsevol cosa que passa a través de la ment, es torça. Igual que quan fiques alguna cosa recte a l’aigua, per exemple una palla, i es torça. Encara que estigui dins de l’aigua la palla segueix estant recta, però els teus ulls no ho veuen així. I has de donar-te compte de tot això per experiència pròpia, no com una teoria. Quan ho experimentes es converteix en una veritat i et desprens de la ment.

Quan la ment s’evapora, desapareixen tots els mons i tots els objectes deixen de ser objectes. Ja no saps on acabes tu i on comencen les coses, ja no hi ha fronteres, les divisions es dilueixen. Al principi et sentiràs com si tot s’hagués tornat borrós, però, a poc a poc, t’aniràs assentant en aquest nou fenomen que és el de la no-ment. Les estrelles segueixen estant aquí, però ara formen part de tu, ja no són objectes. Les flors i els arbres segueixen estant aquí, però ara floreixen en tu, ja no floreixen fora. Llavors vius amb la totalitat. S’ha trencat la barrera; la barrera era la teva ment.

Per primera vegada ja no hi ha món -el món significa la totalitat dels objectes-, sinó un Univers – “univers” significa “un” -. Els límits es creuen i es barregen entre si. L’arbre es converteix a la roca; la roca, al Sol; el Sol, en l’estrella; l’estrella, en la persona que estimes; i tot es barreja entre si. I aquí no estàs separat. Aquí bategues, vibres al centre del propi cor. Llavors és un Univers.

La ment s’evapora, els objectes desapareixen, la font dels somnis s’esvaeix. Què has estat fent fins ara? Has tractat d’aconseguir un somni millor. Ha estat en va, però tot l’afany de la ment rau en aconseguir un somni millor. No creguis que la ment pot donar-te un millor somni: un somni és un somni.

La ment no pot donar-te una satisfacció profunda; encara que sigui millor, no et satisfarà. Però de nou tornes a recollir els seus trossos i crees altres somnis. Deixa-ho ja! Ho has fet moltes vegades i no has aconseguit res. Quan entens que has de deixar de somiar, el món dels objectes desapareix. El món serà, però no serà el món dels objectes. Tot cobrarà vida i es tornarà subjectiu.

Tot està viu i vibrant. Aquest vibrar no és un procés fragmentat, és un tot vibrant. Tu vibres, però el tot vibra a través teu. L’Univers vibra i batega a través teu. Tu no ets, l’Univers és. I l’Univers no és la totalitat dels objectes, és una subjectivitat. Hi ha com una persona. Està viu, conscient. No és una organització mecànica; és una unitat orgànica.

Tot el que passa al teu voltant està arrelat en la ment

“Quan els objectes del pensament s’esvaeixen, el subjecte pensant s’esvaeix; i quan la ment s’esvaeix, els objectes s’esvaeixen. Les coses són objectes a causa del subjecte i la ment és tal a causa de les coses “. Les coses hi són, al teu voltant, a causa teva. No t’enfadis per això, no comencis a lluitar contra això. Tu ho has creat! I els teus desitjos s’han fet: el que necessitaves, ara està al teu voltant.

Tot el que passa al teu voltant està arrelat en la ment. La ment és sempre la causa. És el projector, fora només hi ha pantalles; tu et projectes a tu mateix. Si et sembla desagradable, llavors canvia la ment. I si sents que qualsevol cosa que procedeix de la ment és un malson, abandona la ment i no pretenguis arreglar la pantalla. Però per això hi ha un problema: penses que tu ets la ment. Així que, com la pots deixar?; Com pots deixar-te a tu mateix? Mes tu no ets la ment, ets més enllà d’ella. Has arribat a identificar-te amb ella, és veritat, però no ets la ment. I aquest és el propòsit de la meditació: donar-te petits centelleigs que no ets la ment. Per uns moments la ment per … i tu encara hi ets! Si t’adones, hauràs aconseguit el profund nucli de la veritat. Primer cal abandonar la identificació, llavors pots abandonar la ment.

La propera vegada que tinguis un desig, observa’l. Digue’t interiorment: “Vaig a observar on va la ment” … I sentiràs una distància. Qui és aquest espectador? Potser t’oblidis i et tornis de nou un amb el pensament, amb el desig. Centra’t de nou, mira una altra vegada el desig: el desig es mou per si mateix i crea somnis. És com si hagués aparegut un núvol, ha sorgit un pensament en el cel del teu ésser. I recorda, si pots no identificar-encara que sigui per un instant (el desig hi és i tu estàs aquí, però hi ha una distància), de sobte hi ha il·luminació.

Ara saps que la ment funciona per si mateixa, que és un mecanisme. Pots deixar-la de banda! Pots usar-la o no usar-la; tu ets el que mana. Ara el mecanisme està en el seu lloc; ja no és l’amo. Llavors és possible deixar-ho. Meditar, testificar, seure en silenci i mirar la ment serà de gran ajuda. Sense forçar, simplement asseient-te i observant, com s’observa als ocells volant en el cel, sense fer res, indiferent. Sense que realment et concerneixi on van els pensaments; van al seu aire, van a la seva.

I de vegades passa que els pensaments de la gent que està al teu voltant entren en el teu cel i els teus pensaments entren en el seu cel. Per això de vegades sents que en presència d’alguna persona, de sobte, t’entristeixes; en canvi amb una altra sents com et puja l’energia, sents alegria i felicitat. I fins i tot pots fer-te adonar que aquest pensament no és teu, però quan arriba t’omple i t’identifiques amb ell … Aquesta ira no és teva; el que estava enfadat era un altre, però tu vas sentir alguna cosa dins teu … Els pensaments no són teus, no són tu. Quan mors, els teus pensaments s’escampen per tot arreu.

Relaxa’t i, simplement, s’observa

Estigues conscient! I mira com entren els pensaments en la ment, com t’identifiques i et fas un amb ells. I es mouen molt ràpidament, la seva velocitat és enorme, l’espai no existeix per a ells. I a causa d’aquesta rapidesa, no pots veure dos pensaments per separat … Seu, ​​tanca els ulls, alenteix els processos corporals, la respiració, el batec del cor … Perquè si tot va més lent, els pensaments hauran d’anar més lents, ja que tot està unit. I a mesura que el procés es vagi fent més lent, seràs capaç de veure espais. Entre dos pensaments hi ha un interval. Posa més atenció als intervals que als núvols.

Imagineu-vos una gran pissarra, de la mida de tota una paret. I en ella marc un punt blanc i us pregunto què veieu. Doncs hi ha un 99 per 100 de possibilitats que no veieu la pissarra, sinó el punt blanc; perquè veiem la figura, no el fons. La pissarra és enorme i, tanmateix, el que veieu és el puntet blanc. Per què? Perquè aquest és el model fix de la ment: mirar la figura, no el fons; mirar el núvol, no el cel; mirar el pensament, no la consciència.

Posa més atenció al fons i menys a la figura. T’aproparàs més a la realitat. La ment, com de costum, es fixarà en la figura. Tu tan sols muta la perspectiva i fixa’t en el fons. Pots mirar-te a tu mateix i als altres de dues maneres: mirant el fons, on hi ha arbres, plantes, terra, cel, l’Univers infinit; o mirant la figura, és a dir, a tu i als altres. Però la ment sempre es fixa en la figura.

Tu ets només un núvol. Quan persones com Buda et miren ets, però només com una petita part del fons. El fons és infinit i ets només un punt. Però a tu t’agrada que et mirin com si res existís més enllà de tu i l’amor de Buda et semblarà distant. Tu necessites un amor apassionat, uns ulls que et mirin a tu i s’oblidin del tot. Això no li és possible a un buda. Ocupes el teu lloc, però tot i així ets només una part d’un fons infinit i no se’t pot prestar tota l’atenció.

No ets el centre del món. En realitat el món existeix sense cap centre. Per això tothom pot pensar: “Sóc el centre”. Si hi hagués un centre això seria impossible. Per això els mahometans, els cristians i els jueus no permeten afirmacions com ara les dels hindús, que diuen: “Jo sóc Déu; aham brahmasmi “. Per a ells això és una heretgia: “Què estàs dient? Només Déu és el centre. I ningú més ho és “. Però els hindús poden afirmar desenfadadament: “Jo sóc Déu”, perquè ells diuen que no hi ha cap centre o que tothom és el centre.

Quan la ment s’evapora el món objectiu s’esvaeix. Vol això dir que, si has arribat a la no-ment, desapareixeran els arbres o que aquesta cadira s’esvairà? No, la cadira o l’arbre romanen, però ara no estan limitats, ja no tenen fronteres. Ara la cadira es troba enllaçada amb el Sol i amb el cel, la figura i el fons es tornen un. No hi ha una figura separada del fons, les seves identitats han desaparegut. Ja no són objectes, perquè ara tu ja no ets un subjecte.

L’observador es converteix en l’observat. Si mires una flor, et convertiràs a la flor? No, però tot i així, d’alguna manera si. No et transformes en la flor en el fet que deixis de ser una persona i algú et pugui arrencar i portar amb ella. Però quan no hi ha ment, no hi ha ja cap línia divisòria que et separi de la flor i la flor ja no té cap límit que la separi de tu. Tots dos us heu convertit en quelcom subjectiu, us heu trobat i fos. Tu segueixes sent tu, la flor segueix sent la flor, però hi ha una unió.

En alguns moments d’amor, l’observador es converteix en l’observat. Si estimes algú, seu amb aquesta persona i mireu-vos els ulls; sense pensar res, sense pensar en qui és aquesta persona, sense crear un procés de pensament, només mirant-lo als ulls. Potser hi ha alguns indicis en els quals et perdràs i no sabràs qui ets; no sabràs si tu t’has convertit en l’estimat o l’estimat en tu. Els ulls són unes portes meravelloses per entrar l’un en l’altre. Hi haurà moments en què el fons i la figura es dissolguin l’un en l’altre. Tot d’una veuràs que no ets i, tot i així, ets. Això li passa a un veritable meditador amb el propi Univers: no és que es converteixi en un arbre, però tot i així es converteix en un arbre. Quan està amb un arbre, no hi ha cap divisió. I quan s’harmonitza amb aquesta terra sense fronteres, llavors es mou sense fronteres.

Quan la ment desapareix, els objectes s’esvaeixen.

Quan els objectes s’esvaeixen, tu t’esvaeixes, l’ego s’esvaeix.

Tot està relacionat.

Tu ets causa dels objectes

“Entén la relativitat de tots dos, així com la realitat bàsica: la unitat del buit”. Tu existeixes causa dels objectes del teu voltant. Els teus límits existeixen a causa dels límits de la resta de les coses que t’envolten. Quan elles perden els seus límits, tu perds els teus. La teva ment i els teus objectes externs estan units, hi ha un pont entre ells. Si desapareix una riba, el pont s’ensorra. I amb el pont també desapareixerà l’altra riba, perquè no hi ha cap possibilitat que hi hagi una riba sense l’altra.

I llavors hi ha una unitat; la unitat del buit. Tu estàs buit i la flor està buida … Si la flor no té cap línia divisòria, com hi haurà un centre? Quan no hi ha delimitació i la ment s’ha quedat en silenci total, com pot existir el “jo”? Perquè el “jo” és un soroll. Com pots dir “jo sóc” quan és el tot? Quan la figura i el fons s’han fet un, com pots dir “jo sóc”? Això és anâtma, el buit de Buda: no ser. Ja no ets i tot i així ets. Realment, per primera vegada existeixes com el tot, però no com l’individu, no com el que defineix, el demarcat, el delimitat. Ara ja no ets una illa, ets la vasta expansió del buit.

I el mateix passa amb la flor, amb l’arbre, amb els ocells i altres animals, amb les roques, amb les estrelles i amb el Sol Quan el teu ser desapareix, desapareix l’ésser de totes les coses, perquè elles eren el reflex del teu ésser, el ressò del teu ésser ressonant en l’Univers, el reflex de la teva bogeria. Ara ja no hi és. Quan hi ha buit hi ha unitat.

En dir que ets el que sigui, qualsevol cosa, t’estàs separant del tot.

En dir que tens poder, t’estàs separant l’Univers.

En dir que ets alguna cosa, el que sigui, t’estàs separant a tu mateix de l’Univers.

No et separis de cap manera, no facis definicions sobre tu.

Viu amb límits flexibles que estiguin sempre disposats a trobar-se i fondre’s.

“En aquest buit tots dos són indistingibles …” Estan separats, però la seva separació és una cosa totalment diferent. No és la separació de l’ego. És com una onada a l’oceà. Pots distingir, ja que l’onada és l’onada, no és l’oceà. Més, tanmateix, és l’oceà: l’oceà l’origina, la fa sorgir, oneja i batega en ella. Com a forma està separada, però com existència no ho està. Tu segueixes estant separat i, tanmateix, no ho estàs. Aquesta és la paradoxa més fonamental que un ésser humà arriba a experimentar quan vivència el no-ser, anâtma. Et perds a tu, però guanyes el tot. I no perds res més que el teu patiment.

“… I cadascun conté en ell mateix tot el món”. Quan et perds a tu mateix, et converteixes en el món sencer. Tot és teu i et transformes en Swami: vol dir mestre; un que s’ha dissolt a si mateix tan totalment que ja no és; un que s’ha convertit en el món sencer.

Si no fas cap distinció …

“Si no fas cap discriminació entre bast i subtil no et temptaran el prejudici i l’opinió”. Si no fas cap distinció entre bo i dolent, bell i lleig, això i allò; si no discrimines i simplement acceptes el tot com és … Si no poses la teva ment en això, no et tornes un jutge. Simplement dius: “Així és” …. L’espina hi és i tu dius: “Així és”. La rosa hi és i tu dius: “Així és”. Un sant hi és i tu dius: “Així és”. Un pecador hi és i tu dius: “Així és”. I el tot sap; ningú més pot saber per què hi ha el pecador. Hi deu haver una raó, però aquest és un misteri del que ha d’ocupar el tot, no és perquè et preocupis tu. El tot deixa que neixin sants i pecadors, espines i roses; només el tot sap el perquè. Simplement entra en el tot i no facis cap distinció. Tu també sabràs per què, però només quan t’hagis convertit en el tot.

El misteri es resol quan tu mateix t’has convertit en el misteri. No ho pots resoldre mentre segueixis sent tu mateix. Si segueixes sent tu mateix, et convertiràs en un gran filòsof. Tindràs moltes respostes i cap; tindràs moltes teories, però no la veritat. Però si et converteixes en el propi misteri, sabràs. Encara que aquest coneixement és tan delicat que no es pot dir amb paraules; és tan paradoxal que desafia tot llenguatge perquè els oposats perden les seves demarcacions, es tornen un.

La figura és la paraula i el fons és el silenci. Com podries expressar? No es pot posar en paraules, perquè sempre que dius alguna cosa has de discriminar, triar una paraula, preferir això a allò i d’aquesta forma entra la ment. I tot i així ha de ser expressat, perquè hi ha molts que estan assedegats d’això. Amb només sentir parlar sobre això, potser el cor d’algú es posi en marxa. Es posa en aquest món alguna cosa que no pertany a aquest món: l’experiència del profund silenci.

No només llegeix aquestes paraules, absorbeix-les. Deixa que es dissolguin en el teu cor. No les memoritzis. Deixa que entrin en el teu ser i es converteixin en la teva pròpia sang, en els teus propis ossos. Absorbeix-les, alimenta’t amb elles, digereix-les, i oblida-les.

Aquestes paraules tenen un gran poder de transformació.

================================================== ========

Font: Extracte del capítol 5 de “El Llibre del no-res”, d ‘Osho, realitzat per Emilio Carrillo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s