La naturalesa no-dual de les coses – Advaita

La naturalesa no-dual de les coses – Advaita

Read_Osho_Osho on Topics_Osho on Love 

En aquest món d’Essencialitat

no existeix ni el jo ni res que no sigui jo.

Per entrar directament en harmonia amb aquesta realitat,

quan els dubtes sorgeixin simplement digues: «No dos».

En aquest «no dos» res és separat,

res és exclòs.

No importa quan ni on:

il·luminació significa entrar en aquesta Veritat.

I aquesta Veritat està més enllà de l’augment o

la disminució en el temps o l’espai:

on,  un sol pensament pot durar deu mil anys.

 

Essencialitat: tal és la naturalesa de les coses

 hsin-hsin-ming

Essencialitat (tathata) consisteix a viure en aquest món tan profundament que el món desaparegui i tu et converteixis en l’Essència.

I l’actitud que la caracteritza i identifica és l’acceptació: viure sense conflictes ni queixes des del discerniment de la naturalesa de les coses … És vivint així com, de sobte, esdevé la transformació. Mentre estiguis lluitant, la teva energia es divideix. Però una vegada que acceptes, es fa Una en el teu interior i el propi alliberament d’energia es converteix en una força curativa que no ve de fora. És així com l’essencialitat incideix sobre la malaltia física,  mental i, finalment, l’espiritual.

Quan alguna cosa vagi malament en el cos, relaxa’t i accepta-ho.

Digues per dintre, sentint intensament: “Tal és la naturalesa de les coses”. Si les coses que han nascut han de morir, algunes vegades hauran de emmalaltir. …

Accepta-ho, no t’identifiquis amb la malaltia. No hi ha de què preocupar-se: no t’està passant a tu; està succeint en el món de les coses … Quan no lluites, transcendeixes, et transformes. L’acceptació és la transcendència. I aquesta transcendència es converteix en una força curativa. De sobte, el cos comença a canviar.

 

El mateix s’esdevé amb les preocupacions mentals, les tensions, les ansietats, l’angoixa … A què és degut que et preocupi alguna cosa? A que no pots acceptar el fet perquè tens algunes idees que imposar a la naturalesa.

Per exemple, t’estàs fent vell i això et preocupa. T’agradaria ser sempre jove; aquí hi ha la preocupació … Què és el que mostres amb les teves preocupacions? Que no pots acceptar el que està succeint.

 

El món de les coses és un flux i en ell res és permanent. Si esperes permanència d’un món on tot és impermanent, et crearàs preocupacions.

Per exemple, t’agradaria que aquest amor fos per sempre. Però, res no pot ser-ho en aquest món; tot és momentani. Aquesta és la naturalesa de les coses, la seva essència. Bé … Ara saps que aquest amor ha acabat o acabarà i això et causa tristesa. Val, accepta la tristesa. Si estàs tremolós, accepta el tremolor; si et ve de gust plorar, plora. Accepta-ho! No ho reprimeixis, no dissimulis, no provis de fingir.

No pots lluitar contra els fets, accepta’ls.

 

I si ho fas gradualment, estaràs constantment adolorit i patint. Però si els acceptes sense cap queixa, no pas des de la impotència, sinó des de la comprensió, es tornen essencialitat. Llavors ja no estàs preocupat, ja no hi ha problema, perquè el problema no era causat pel fet en si, sinó pel fet que no podies acceptar de la forma en què estava passant: volies que fos a la teva manera.

 

La vida no serà com tu vulguis

 

La vida no serà com tu vulguis, sinó com la pròpia vida vulgui.

I davant d’aquest fet cert, tu proves de manar. Si ho rebutges, patiràs. Si ho acceptes des de la consciència, la teva vida es convertirà en èxtasi …

També Buda va haver de morir, però ho va fer feliç en ser conscient que el que ha nascut ha de morir: el naixement implica la mort; així són les coses.

Si mors preocupat i sentint-te desgraciat, et perdràs el que la mort pot oferir, la gràcia que es manifesta en l’últim moment, la il·luminació que succeeix en el trànsit. mors; moriràs moltes vegades i seguiràs perdent-te el millor d’això.

 

Si pots acceptar la mort, obres la porta del trànsit amb una benvinguda en el teu cor. I la qualitat del fenomen canvia immediatament.

De sobte ets immortal: el cos s’està morint, però tu no. Ara pots adonar-te que només s’abandona la vestimenta, no pas el contingut; el cotxe en què has encarnat per viure l’experiència humana, no pas el conductor, no pas la consciència, que roman en la seva il·luminació; i més encara, perquè en vida moltes fundes la cobrien, però en la mort està nua i és lliure.

 

Però per això cal embeure, cal absorbir, l’actitud de l’essencialitat, no només un pensament mental o una filosofia: la teva vida sencera s’ha de transformar en essencialitat. Ni tan sols cal que pensis en això: senzillament es torna una cosa natural … Menges en essencialitat, dorms en essencialitat, respires en essencialitat, estimes en essencialitat, plores en essencialitat … Es converteix en un hàbit i no necessites preocupar-te per això … És la teva manera de ser … Acceptes!

 

És cert que el terme “acceptar” comporta certa càrrega -per tu, no per la paraula- perquè només acceptes quan et sents impotent, quan no pots fer res més …

En el fons encara desitges; penses que d’haver estat d’altra manera haguessis estat feliç, però què hi faràs! Plores desconsoladament i passes moltes nits preocupat, amb malsons i patiments … Finalment, el temps és el que et cura, no la comprensió.

I el temps és necessari només perquè no comprens, sinó et curaries immediatament.

 

Així que, poc a poc, les coses es difuminen, es perden en la memòria cobertes per la pols. I encara algunes vegades fa mal la ferida perquè encara vas carregant amb el passat … Vas ser nen; el nen encara hi és. Després un noi; el noi encara hi és amb totes les seves experiències … Capa sobre capa, tot està aquí. És per això que de vegades recules: si et passa alguna cosa i et sents desemparat, comences a plorar com un nen. Has retrocedit en el temps, el nen ha sortit a la superfície.

Per què portes tota aquesta càrrega? Perquè en realitat mai acceptes res. Si acceptes el fenomen, la situació, la vivència o el fet no quedarà res amb el que carregar. Però si acceptes perquè et sents impotent, carregaràs amb ell … Qualsevol cosa que estigui incompleta roman per sempre com una càrrega; qualsevol cosa que estigui completa s’abandona.

No has transcendit el passat. I a causa d’aquest passat tan pesat, no pots viure en el present.

 

Quan acceptes amb aquesta actitud d’essencialitat no hi ha rancúnia, no et sents impotent. Senzillament entens que així és la naturalesa de les coses.

Per exemple, si vull sortir d’una habitació ho faré per la porta, no travessant la paret. Aquesta és la naturalesa de la paret: impedir el pas; aquesta és la naturalesa de la porta, que passis a través d’ella. Doncs bé, accepta les coses com la paret i la porta … Si pots mirar amb claredat no faràs coses com intentar traspassar la paret … Observa les coses i si hi ha alguna cosa natural,  no provis de forçar alguna cosa que sigui innatural.

 

Per què no mires els fets tal com són? Perquè els teus desitjos són massa presents. Davant de qualsevol situació, no vulguis res, no prefereixis res, ja que el desig et portarà pel camí equivocat. Mira els fets amb tota la consciència que disposes i, de sobte, s’obre una porta i ja no proves de passar a través de la paret, sinó per la porta, sense una esgarrinxada. I ja no carregues amb res.

 

L’essencialitat és comprensió, no un destí sense esperança. Així que aquesta és la diferència. Mira les coses tal com són, comprèn, i comprovaràs que hi ha una porta … Sempre hi ha una porta …

 

En l’essencialitat desapareix el jo i, amb ell, l’altre

whatisoneness-1280x729

 

“En aquest món de Essencialitat no existeix ni el jo ni res que no sigui jo” … La ment sempre divideix: l’altre i jo. I en aquest mateix instant l’altre es converteix en enemic. Alguns són més hostils, altres menys, però l’altre sempre és enemic … Anomenes amic a aquell que és menys hostil amb tu i enemic a aquell que ho és més, però amb l’altre forçosament ha d’haver competició, gelosia, lluita … També baralles i competeixes contra els teus amics, encara que d’una manera “amistosa”. Però, una vegada que t’has fos en l’essencialitat, en el discerniment de la naturalesa de les coses, no hi ha res que sigui tu, ni res que no sigui tu; “no hi ha ni jo ni res que no sigui jo.”

 

Quan l’altre desapareix, el jo també desapareix, perquè són dos pols d’un mateix fenomen.  Aquí dins hi ha l’ego i allà fora hi ha l’altre: dos pols d’un mateix fenomen. Si desapareix un pol, si el “tu” es dissol, el “jo” desapareix amb ell … I compte, no pots fer desaparèixer l’altre, només pots fer-te desaparèixer a tu mateix. Si tu desapareixes no hi ha cap altre; quan s’abandona el jo, no hi ha tu. És l’única manera. Però intentem just el contrari: matar el “tu”. Però al “tu” no se’l pot matar, ni posseir, ni dominar. El “tu” sempre seguirà en rebel·lió perquè està esforçant-se a matar-te a tu. Tots dos lluiteu pel mateix ego; ell pel seu i tu pel teu. Com pots destruir l’altre? L’altre és immens … és tot l’Univers.

Centra’t en una dimensió diferent: abandona el jo.

 

Sense això, el que fas és ajudar-lo a romandre. Per exemple, aferrant-te a les teves queixes, rancúnies, malalties … La gent s’aferra a tot el que molesta. Es queixen, diuen que els agradaria curar-se, però en el fons no és així perquè si es curessin ells no hi serien, el jo desapareix … Fixa’t com la gent s’aferra a les seves ferides. Parlen sobre les seves malalties i defectes més que de cap altra cosa. Escolta’ls i t’adonaràs que ho estan gaudint … La seva malaltia, la seva ira, el seu odi, els seus problemes, el seu egoisme, la seva ambició … És una bogeria: estan demanant desfer-se d’aquestes coses, però, observa les seves cares, ho estan gaudint. I si realment desapareguessin, amb què gaudirien? Estarien tan ociosos que es suïcidarien.

 

Indaga en el teu interior i t’adonaràs que totes les teves desgràcies existeixen perquè tu els dones suport.

Sense el teu suport res pot existir. Existeixen perquè tu els dónes energia.  Fins i tot per estar trist es necessita energia. És per això que després de la tristesa et sents tan esgotat … Durant la teva depressió no estaves fent res, estaves simplement trist i hauries d’haver sortit d’ella pletòric d’energia. Però no, perquè totes els emocions negatives necessiten energia i t’esgoten.

 

Si ets feliç, de sobte, tota l’existència és feliç amb tu i el món sencer flueix cap a tu amb energia i riu amb tu.

Però quan estàs alimentant la teva tristesa i apatia, s’obre un espai entre tu i la vida.  Llavors tot el que facis haurà de dependre de la teva energia i la malbarataràs,  l’ esgotaràs … Però ho fas perquè quan estàs ofuscat i negatiu sents més ego … Quan estàs trist, enfadat, egoista, gaudint i jugant amb les teves ferides, intentant ser un màrtir , llavors generes un espai entre tu i l’existència. Et quedes sol i allà et sents jo. I quan et sents jo, tota l’existència es torna hostil amb tu. En canvi, quan estàs content, feliç, extasiat, no hi ha jo, l’altre desapareix; estàs en contacte amb l’existència, no separat.

 

Quan acceptes la naturalesa de les coses i t’hi dissols, vas amb ella. No dónes cap pas propi, no tens cap dansa pròpia, ni tan sols una cançoneta; la cançó de la totalitat és la teva cançó, la dansa del tot és la teva dansa, tu ja no ets apart.

Simplement sents: “El Tot és. Jo només sóc una ona, que ve i se’n va, que arriba i parteix, essent i no-essent. Jo vaig i vinc, el Tot roman. Jo existeixo a través del tot, el Tot existeix a través de mi “… Algunes vegades pren forma i d’altres no. Algunes vegades sorgeix en un cos i d’altres desapareix del cos. Ha de ser així, perquè la vida té un ritme. Algunes vegades has d’estar actiu i en moviment -una onada- i d’altres te’n vas a els profunditats i descanses, immòbil.

 

La mort és un canvi de ritme movent-se cap allò altre. Aviat naixeràs més viu. La mort és una necessitat: la pols que s’ha acumulat al teu voltant ha de rentar-se; és l’única manera de rejovenir.

Per què crear un conflicte? Tu no mors, només cauen les fulles velles per a fer lloc a els noves. Mors aquí, neixes allà: de la forma a la sense-forma, de la sense-forma a la forma; del cos al no-cos, del no-cos al cos; moviment, quietud; quietud, moviment … Aquest és el ritme. Si et fixes en el ritme no et preocuparà res: confia … Llavors tu no hi ets, ni tampoc hi ha cap altre. Tots dos han desaparegut, tots dos s’han convertit en el ritme de l’Un. Aquest Un existeix, aquest Un és la realitat, la Veritat.

 

“No dos”

om-286x300 

Aquest és un dels mantres més antics

“Per entrar directament en harmonia amb aquesta realitat, quan els dubtes sorgeixin simplement digues: “No dos” … Quan sorgeixi el dubte, quan et sentis dividit, quan vegis que està apareixent una dualitat, digues per dintre: “No dos”. I fes-ho amb plena consciència, intel·ligència i comprensió … Sempre que sentis que l’amor està sorgint digues “no dos”, d’altra manera l’odi estarà esperant; i quan vegis que l’odi està sorgint digues: “No dos”. Sempre que sentis una inclinació cap a la vida digues “no dos”; i també quan sentis por de la mort …

Si algú t’ha insultat i t’ofens digues “no dos”, perquè el que insulta i l’ que s’ofèn són Un. Aquest home no t’ha fet res a tu, s’ho ha fet a ell mateix … L’assassí i l’ assassinat són un, per què preocupar-se?; Per què adoptar punts de vista ?; ¿Per què no fondre’s en l’altre? Perquè l’altre també sóc jo; i l’altre i jo també són Això. Només existeix l’UN.

 

Sempre que se’t plantegi una confusió, dubtes, una divisió, un conflicte, sempre que hagis d’escollir alguna cosa, recorda: “No dos”. Has de fer-ho amb comprensió, amb consciència. Si ho fas mecànicament significa que en un altre nivell romans en el jo, en l’ego, lluitant, violent, agressiu. I les agressions no hi són només a la guerra … L’agressió és molt subtil, és als teus gests. Fixa’t: si estàs dividit en jo i tu, la teva mirada és violenta. I quan crides, sempre que t’enfades, el motiu sol ser alguna cosa insignificant. Vas acumulant agressivitat i d’aquí, de sobte, des d’aquesta ira acumulada, surt l’agressió per alguna cosa sense massa importància.

 

Digues: “No dos” i llavors recorda: no hi ha res per triar, res que t’agradi o et desagradi, pots beneir-ho tot … Vas on la vida et porta; confies en la vida. I la confiança no és una postura intel·lectual. És una resposta total al sentiment que només existeix l’UN, no dos …

“En aquest” no dos “res està separat, res és exclòs. No importa quan ni on, il·luminació significa entrar en aquesta veritat “… Il·luminació vol dir entrar en aquesta veritat de “no dos “…

Sempre que et sents dividit, que ets a punt d’escollir, que t’agrada una cosa en comptes d’una altra, que comença a aparèixer i acumular-se la tensió … digues “no dos”.   La tensió es relaxarà i l’energia serà reabsorbida, transformant-se en benaurança.

 

Sexualitat: l’energia acumulada i el tercer ull

 

La vida et va omplint d’energia. I sempre que l’energia acumulada és massa, el tercer ull ho sent i començaràs a percebre que cal fer alguna cosa. A aquest tercer ull els hindús l’han anomenat ajna xakra, el centre de comandament, on es donen les ordres, l’oficina des d’on el cos rep les ordres …

La Naturalesa ha construït un procés: quan acumules massa energia, el tercer ull pressiona el centre del sexe, tots dos s’uneixen i comences a sentir-te sexual. Es tracta d’un dispositiu automàtic creat per la Natura al cos. I a partir d’aquí, hi ha dos camins en la gestió d’aquesta energia interior acumulada:

 descendir-la o ascendir-la.

 

  1. Plaer immediat – Descendir-la significa desfogar-te. I així és com per a la majoria de la gent funciona el sexe: una vàlvula de seguretat.  El sentiment de sexualitat no és més que un dispositiu per evidenciar l’acumulació d’energia. I una de les maneres d’utilitzar la teva energia és sentint plaer a través del desfogament.

 root-chakra

  1. Benaurança – L’altra forma és dir: “No dos”. Jo sóc un amb l’Univers. On desfogar-la ?; Amb qui fer l’amor ?; On fer-la fora? No hi ha cap lloc diferent de mi, jo sóc un amb l’Univers. Llavors, en no fer-la baixar del tercer ull, en no desfogar-te, comença a ascendir. I arriba així a l’últim xakra, el setè centre, situat al cap per sobre del tercer ull i al qual els hindús anomenen sahasrara: el lotus dels mil pètals.

SahasraraChakra1-300x300 

Aquests són els dos camins possibles per utilitzar la teva energia interior acumulada. Quan la fas baixar, hi ha plaer. Quan no et desfogues i permets que ascendeixi des de la compressió conscient del “no dos”, l’energia arriba al sahasrara i hi ha benaurança.

Tingues en compte que el plaer i el sentiment de benestar que al baixar l’energia provoca només pot ser momentani, ja que l’alleujament és passatger i genera una sensació efímera. Però, la benaurança pot ser eterna, perquè l’energia no es descarrega sinó que es reabsorbeix. El centre de la descàrrega és el sexe, el primer centre o mûla xakra; i el centre de la reabsorció és el setè, l’últim sahasrara. Tots dos són els extrems d’un mateix fenomen energètic.

chakrassm

Des d’un extrem, al desfogar-te, l’energia es descarrega; et sents relaxat perquè ara no hi ha energia per fer res i  t’adorms. És per això que el sexe ajuda a dormir. I si te’n vas a l’altre extrem, en el qual l’energia es reabsorbeix, el lotus dels mil pètals s’obre i segueix obrint-se i obrint-se. No té fi, perquè l’energia torna cap a l’interior, és reabsorbida.

 

Pots arribar des del sexe a la superconsciència. Aquest lotus de mil pètals (sahasrara) és el centre de la superconsciència. Així que quan tornis a sentir-te sexual digues “no dos” amb comprensió, amb atenció, amb la consciència present. I de sobte sentiràs que alguna cosa està passant al cap: l’energia que solia caure cap avall s’està movent cap amunt. I una vegada que assoleixi el setè centre, serà reabsorbida. Llavors et vas convertint més i més en energia; i l’energia és delit, èxtasi. No hi ha necessitat de descarregar-la perquè ara ets l’ésser infinit … Pots absorbir l’infinit, el Tot, i encara quedarà espai … Aquest cos és estret; la teva consciència, immensa. Aquest cos és una tassa petita; una mica més d’energia i es desborda. La teva pràctica sexual és el desbordament de la tassa, del cos estret. Però quan el sahasrara s’obre, un lotus de mil pètals s’obre al teu cap; i es va obrint i obrint sense fi. Tot i que el TOT vessi sobre tu, encara quedarà un espai infinit.

 

Es diu que un buda és més gran que l’Univers. No el seu cos físic, és clar, però el Buda sí que ho és perquè el lotus s’ha obert. Ara aquest Univers no és res; milions d’Universos poden caure en ell i ser reabsorbits. Pot seguir creixent. És perfecte i encara segueix creixent. Aquesta és la paradoxa; perquè nosaltres pensem que una perfecció no pot créixer. Segueix creixent perquè és infinita … Aquest és el buit de què parla Buda: shunyata. Quan tu estàs buit, tot l’Univers pot cabre en el teu interior i encara queda un espai infinit, més Universos poden encabir-se en tu.

 

Tu ets el Tot

 osho240

“I aquesta veritat està més enllà de l’augment o el minvament en el temps o l’espai” … Per aquesta veritat el temps i l’espai no existeixen.  Ha anat més enllà, res la limita. És més gran que l’espai i el temps … “En ella, un sol pensament dura deu mil anys“; i un simple moviment, eternitat … Pots veure el cos teu o d’algú, però el cos no és tu ni ell: som la consciència que no podem veure. El cos neix i mor; la consciència no ha nascut mai i mai morirà.

Aquesta consciència il·luminada és la mateixa arrel de tota l’existència; i també el seu floriment.

No es pot dir on es troba aquesta consciència perquè és a tot arreu!  Millor encara: “tot arreu” és en ella.

 

Tots dos, el temps i l’espai existeixen en la consciència i aquesta consciència no existeix en el temps i l’espai. No podem dir en quin moment del temps existeix aquesta consciència il·luminada. Només podem dir que tot el temps existeix en aquesta consciència. Aquesta consciència és més gran; i ha de ser així. L’observador ha de ser més gran que l’observat. Tu pots veure l’espai, pots veure el temps; per tant, aquell que veu dins teu ha de ser més gran que dos.

 

Quan esdevé la il·luminació, Tot està en tu. Tot comença a moure’s en tu … Els mons sorgeixen de tu i es dissolen en tu perquè tu ets el TOT.

 

================================================== ========

Font: Extracte del capítol 9 de “El Llibre del no-res”, d’Osho,

realitzat per Emilio Carrillo.  Adaptat per Assumpta Dalmases

================================================== ========

book_of_nothing__osho_discourses_idg662

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s