Sortir de la ment, del llenguatge i del temps

Sortir de la ment, del llenguatge i del temps

 

Buit aquí, buit allà,

i tanmateix, l’Univers infinit és

sempre davant dels teus ulls.

Infinitament gran i infinitament petit;

no hi ha diferència, perquè les definicions han desaparegut

i no veuen límits.

El mateix passa amb l’Ésser i el no-Ésser.

No malgastis el temps amb dubtes i arguments

que no tenen res a veure amb això.

Una cosa, totes les coses:

van juntes i entremesclades,

sense distinció.

Viure en aquesta comprensió

és no estar inquiet a causa de la no perfecció.

Viure en aquesta fe és el camí cap a la no-dualitat,

perquè el no-dual és un

amb la ment que confia.

Paraules!

El Camí és més enllà del llenguatge,

perquè en ell no hi ha

ni ahir,

ni demà,

ni avui.

 

Digues sí a tot el que hi ha

 

La realitat és una experiència existencial; no és una teoria, ni una especulació.

Per conèixer has de viure … Tanmateix, a la ment li encanta somiar i pensar sobre coses que no ha experimentat. Per què? Perquè es tracta d’un substitut. I això passa tant en somni com quan estàs despert, perquè la ment continua sent igual despert o adormit. Tots els somnis són substituts i tots els pensaments també: pensar és somiar mentre s’està despert; i somiar és pensar mentre s’està adormit.  Són el mateix procés: si pots entendre el somiar, et serà possible comprendre el pensar. Somiar és més primitiu, per això és més simple. Pensar és més complicat, més evolucionat, per això és més difícil de penetrar.

 - fora de la ment

Si no has menjat el dia anterior, a la nit somiaràs amb aliments; si tens una gran necessitat de sexe, tindràs un somni sexual; si anheles poder i prestigi, tindràs un somni que el substitueixi … El somni sempre és sobre el que et falta mentre estàs despert.

Si no trobessis a faltar res durant el dia, els somnis desapareixerien. Els desitjos mai no poden ser culminats, van creixent i creixent … Facis el que facis, sempre falta alguna cosa. Somiar et dóna una falsa solució i satisfà fictíciament una profunda necessitat.

 

Com més creixes, com més avances,  menys somies, perquè hi ha menys problemes per resoldre. Si creixes totalment en consciència deixes de somiar, perquè no vols canviar la realitat. A més, seràs conscient que la realitat no es pot mutar; l’únic que és possible canviar és el teu aferrament a la ment.

Normalment intentem canviar la realitat perquè s’ajusti a nosaltres. És una ximpleria: el tot no pot cabre a la part, ni pot seguir-la; la part cap en el tot i el segueix. Qui ets tu per adaptar a tu aquesta vasta realitat? Però l’ego insisteix: “Segueix esforçant-te i algun dia la realitat s’adaptarà a tu”.

Una gota intentant canviar l’oceà! Només aconseguiràs danyar-te. Els passa a tots els egos: sempre acaben ferits, frustrats, preocupats.

 

Quan s’assenta la comprensió, cesses de fer estupideses i, a poc a poc, deixes de somiar. T’ajustes a l’Univers, et fas un amb ell, no tens cap conflicte o argumentació en relació a l’existència. Dius sí a tot el que hi ha i la teva vida comença a florir en una nova dimensió.

Un místic flueix amb el riu, no el força. No neda contracorrent; ni tan sols neda a favor del corrent, perquè nedar sempre és una lluita.

Simplement flota. Sense cap meta que assolir … El riu es mou; tu et mous amb ell. La teva meta és la del riu. Ni tan sols et preocupa on és; si és que hi és. De fet, no és qüestió d’arribar a algun lloc: on sigui que siguis, seràs a la meta, perquè l’acceptació és la meta … Has après el gran secret de dir sí.

 

Per contra, quan ets addicte al no, on sigui que arribis mai serà la meta … Encara que et topessis amb la força suprema, diries no perquè estàs molt acostumat a això i li trobaries moltes faltes, ja que per a la ment que nega res val. I per a la ment que afirma, fins a la imperfecció té la seva pròpia perfecció; fins a la matèria penetra el sí i troba el Diví.

Déu és a tot arreu, però el que diu no, no el trobarà enlloc.

 

La teva ment diu no perquè l’ego es reforça a través del no. Com més diguis no, més poderós es sentirà; com més diguis sí, més es diluirà. Per això és tan difícil dir sí a qualsevol cosa, fins i tot a coses molt normals … El no et dóna un sentiment fals de poder; és una dolència, una malaltia. Digues sí i s’esdevindrà una transformació. I no hi ha necessitat d’anar a l’església o la mesquita … La vida ja és un temple prou gran …. Comença a dir sí i a tot arreu sentiràs la teva divinitat perquè a tot arreu l’ego estarà absent. I quan l’ego no està present, el Tot, de sobte, flueix en tu.

 

Més enllà del llenguatge

 

La ment substitueix la realitat amb el pensament i el somni, però mai no pot convertir-se en la realitat … Estàs assedegat i et dic: “L’aigua és H2O. Repeteix H2O, H2O … Converteix-lo en un mantra i la set marxarà “… Què li passarà a la teva set? No es donarà per assabentada …

La ment substituint a la realitat. I la realitat és allà: no hi ha necessitat de repetir res, ni de pensar en res. Simplement observa, obre els ulls i veu: és a tot arreu! Aconseguir-ho no és estrany; el rar és que no t’hagis adonat. La realitat és davant teu, per què dir que veure-la és un gran esdeveniment? És tan senzill! … Deus haver desenvolupat una gran tècnica perquè durant vides segueixis sense adonar-te’n.

El parany és que la paraula es torna més important que la realitat, el símbol es fa més important que allò que simbolitza …

Què és Al · là ?: una paraula; Què és Brahma ?: una paraula; Què és Déu ?: una paraula. I els hindús, els cristians i els mahometans continuen lluitant per la paraula i a ningú li preocupa que les tres simbolitzin el mateix … Allò simbolitzat és menys important que el símbol.

 

La gent va perduda a causa de les paraules, els símbols, el llenguatge … La realitat és sempre davant teu però tu ets sempre en un altre lloc sota l’abducció de la ment. L’ésser humà s’ha fet tan addicte al llenguatge i els seus símbols que les paraules poden produir reacció. Algú esmenta una menja, la que sigui, i se t’omple la boca de saliva. Ni tan sols el mateix menjar pot ser tan efectiu: pot ser que sigui sobre la taula i tu no ensalivis …

La paraula s’ha tornat més important que la realitat. Aquest és el parany. I llevat que abandonis aquesta addició a les paraules mai et serà possible trobar la realitat. No hi ha cap altra barrera … Estigues absolutament sense llenguatge i de sobte aquí està, sempre ha estat aquí. I tot s’encén: un estat de consciència on el llenguatge no existeix.

 - Out_of_my_mind_ID_by_mondspeer

Tu vas néixer sense llenguatge. T’ha estat donat, no l’has portat per naturalesa, és una conseqüència social. I aquí rau la possibilitat d’eixir d’ell. Perquè si ho haguessis portat en néixer, no hi hauria manera de sortir-ne..

És útil, té una funció; la societat no pot existir sense el llenguatge … Però l’individu no necessita formar part de la societat totes les hores del dia.

 

Si deixes de formar part de la societat encara que només sigui per uns minuts, de sobte et fons amb el Tot.

Hauries de ser flexible: quan necessitis moure’t en la societat, utilitza el llenguatge; quan no, deixa d’utilitzar el llenguatge. El llenguatge ha de ser usat com una funció, com un mecanisme. No t’obsessionis amb ell, això és tot …

Per exemple, jo estic utilitzant el llenguatge perquè vull comunicar alguna cosa. Tanmateix, quan no estic amb vosaltres no estic en el llenguatge, no hi ha cap paraula movent-se en el meu interior. Quan em comunico, em torno part de la societat; quan no, em torno part del Tot, de l’Univers, de la Natura, de Déu; ho pots anomenar com vulguis … Amb Déu, el silenci és comunicació, és compartir; amb la gent, la comunicació és el llenguatge.

 

Si estàs amb un amic i romans en silenci et sentiràs estrany i ell pensarà que alguna cosa va malament; si el marit s’asseu en silenci, la muller immediatament començarà a pensar que hi ha problemes. Per què aquesta necessitat de parlar? Perquè si no parles significa que estàs sol, que no acceptes que estàs amb algú, l’altre no existeix per a tu. I l’altre s’adona, et sent indiferent. Així que la gent segueix parlant. I quan no hi ha de què, es parla del temps o del que calgui. Tot s’hi val, la qüestió és parlar. A més, és de mala educació estar en silenci quan hi ha algú present.

 

Tot i això, amb Déu o la Natura s’esdevé just el contrari: parlar vol dir que ets indiferent a aquesta realitat que és davant teu. Allà només es necessita silenci. Troba aquest silenci de nou. Tot l’assumpte es redueix a tornar a ser part de la Naturalesa i anar més enllà de la societat, no en contra … Renéixer, tornar a ser com un nen, vol dir ser natural.

 

Quan realment ets en silenci ni tan sols ets en silenci, perquè silenci és justament l’oposat al so. Si no hi ha so, com pot haver silenci? Quan desapareix el so també desapareix el seu oposat i ni tan sols pots dir: “Estic en silenci”. Si ho dius, ho perds. I quan et tornes silenciós no saps què és què. Totes les coses es dilueixen en totes les altres coses perquè no ets aquí.

Tu només ets part del soroll; el jo és la cosa més sorollosa del món, el major pertorbador, tota la resta és només un subproducte seu … Quan estàs buit, no pots sentir: “Estic buit”; si fos així, voldria dir que encara hi ets tu aquí per sentir i llavors la casa és plena, no buida. Quan estàs realment buit, estàs buit de tu mateix. Quan cessa el soroll, també tu cesses.

Llavors la realitat és davant teu … Dins i fora, a tot arreu.

 

“Buit aquí, buit allà, i tanmateix, l’Univers infinit està sempre davant dels teus ulls” … Buit dins, buit fora … Pot haver-hi dos buits? No, per la seva naturalesa es convertiran en un. Dins i fora, aquí i allà, interior i exterior són només divisions de la ment … Les paraules estan condemnades a dir la meitat, no poden expressar alguna cosa completa. Si dius: “La vida existeix”, què passa amb la mort? I una veritat a mitges és més perillosa que una mentida, ja que porta una mica de fragància de veritat i et pot enganyar … Tots els cultes i credos es fonamenten en paraules i estan basats en veritats a mitges. Si s’intenta expressar el tot, no es diu res. Si afirmes: “La vida és ambdues: vida i mort”, la gent pensarà que t’has tornat boig.

 

Quan desapareixen límits, definicions, dubtes i arguments

 

“Infinitament gran i infinitament petit; no hi ha diferència “… Si vas cap avall, analitzant, arribaràs a l’infinitament petit. La ciència ho ha fet i ens parla de les partícules més microinfinitesimals (similars a punts d’informació i de naturalesa vibracional), encara que no hagi pogut veure-les. Llavors, ¿per què assegurar que existeixen? La física gairebé s’ha convertit en metafísica. No és capaç de veure-les, només pot observar-ne les conseqüències: veu els efectes, però no la causa. És el que els místics sempre han sostingut: “No podem veure Déu, però si hi ha la Creació. Déu és la causa; la Creació, l’efecte “… Si sents la meva veu i no pots veure’m, hauràs de deduir que estic en algun lloc. I tampoc es pot veure l’infinitament gran, també es torna invisible per envergadura. Tots dos -l’ infinitament petit i l’infinitament gran- són iguals perquè són infinits. I en l’infinit, el que sigui gran o petit no suposa diferència.

 

“… Perquè les definicions han desaparegut i no es veuen límits. El mateix passa amb l’Ésser i el no-Ser “... Quan estàs completament buit, sense cap ego, estàs sent o no-sent? … No es pot dir res … La gent fa quantitat de preguntes sobre els anomenats temes consciencials i espirituals … no preguntis sobre aquestes qüestions: transforma’t en un buda i observa-ho per tu mateix, perquè el que sigui que et diguin no serà correcte.

 

“No malgastis el temps amb dubtes i arguments que no tenen res a veure amb això” … La realitat no depèn dels teus arguments. Que demostris aquesta o aquella teoria és irrellevant; la realitat hi és. Hi era abans que tu, serà aquí després de tu, sempre ha estat i sempre hi serà. No depèn de la teva ment; al contrari, la teva ment depèn d’ella. No necessita cap prova que la demostri o la rebati. Existeix per si mateixa. La veritat vol dir: allò que és … A l’ argumentar malgastes energia i temps.   Millor gaudeix de la realitat, fon-te amb ella, viu-la!   

Si vius, comences a emanar al teu voltant l’aroma de la realitat. I una mica de la immensitat, de l’infinit, comença a ser expressat a través de la teva existència finita. A poc a poc es dissolen les teves fronteres i et vas dissolent: la gota es transforma en l’oceà.

- part de tot 

La vida consisteix en petites coses. Els grans problemes només són a la ment, no a la vida. Que tu decideixis si Déu existeix o no, no importa en absolut. Has de respirar, menjar, dormir, abrigar-te .. les coses més simples, són vitals.

 

El Tot és una unitat orgànica

 

“Una cosa, totes les coses: van juntes i entremesclades” … La vida és una unitat orgànica: res està dividit, tot és un, les divisions són invents de la ment. Més enllà de la ment totes les coses es barregen, es fonen, es dissolen entre elles. Està passant tot el temps. No te n’adones perquè t’has tornat completament cec a causa de l’abducció de la ment.

 

Observa qualsevol fenomen … Per exemple, menges una fruita … L’arbre que l’ha donat es barreja amb tu, la frontera ha desaparegut. La fruita en l’arbre ha transformat la terra, els raigs del Sol, l’aigua … Perquè tu no pots menjar-te la terra, ni els raigs solars directament, però la fruita fa un miracle al mutar-ho tot i fer possible que puguis absorbir-ho fins a esdevenir la teva pròpia sang. I la teva sang està constantment produint i crea semen. Neix una llavor i aquesta llavor es converteix en un nadó. Ara la fruita està en el nen. On són les fronteres? El Sol s’integra en l’arbre; l’arbre en tu; tu en el nen; i així segueix i segueix …

- entremesclat 

Aquesta energia que és la fruita sempre ha estat aquí, en l’existència; fonent-se, dissolent-se, emergint, anant d’això a allò altre, creuant les fronteres. I la totalitat de l’energia roman igual, no pot augmentar ni disminuir, perquè no hi ha cap altre lloc on anar. A l’Univers no se li pot afegir ni restar res. On ho vols portar? 

El tot roman igual, mentre les coses estan en constant moviment. L’alè que està en tu, estarà després en mi. El teu cor i el meu cor bateguen en el mateix oceà de vitalitat. El que dius la teva vida no és la teva vida: no és de ningú; o és de tots.

 

El Sol està treballant per a tu i els estels; i per totes les persones del món. I tu estàs treballant per a elles. El teu cos morirà i els cucs se’l menjaran, seràs el seu menjar … Ha de ser així: tu has fet de moltes coses el teu menjar i, finalment, t’has convertit en menjar. És una cadena … i tu vols aferrar-te a la vida. Però llavors la vida cessaria.

 

Tot es fon, es troba, es dissol. Per què preocupar-se?  Només hi ha el Tot.

La teva mort física no és un problema: viuràs en el Tot de milions de formes. A vegades has estat un animal, altres un insecte, un arbre o una pedra; i la vida segueix. Així que, en cert sentit, tu no ets ningú, però en un altre sentit ets el món. En un sentit no ets i en un altre ets el Tot, perquè no estàs separat.

 

La separació produeix ansietat. Si estàs angoixat vol dir que penses que estàs separat. T’estàs creant problemes a tu mateix innecessàriament. No hi ha necessitat, perquè el tot segueix vivint; el tot no pot morir. Només les parts moren, però la mort no és realment una mort, és un renaixement. Mors aquí i neixes allà.

 - experience-silence-and-peace

Totalitat i perfecció

 

“… Sense distinció. Viure en aquesta comprensió és no estar inquiet a causa de la no perfecció “… La perfecció és una altra fita egoica. La gent religiosa tracta de ser perfecta, però qui ets tu per ser perfecte? Només el Tot és perfecte, tu mai podràs ser-ho. Fins a un buda ha de caure malalt i morir. La idea de la perfecció és una bogeria de l’ego. El Tot ja és perfecte, no necessites preocupar-te per ell. I és en el Tot on tu també ets perfecte, però només en el tot, no el tu separat. Entén aquestes dues paraules: totalitat i perfecció.

A un místic, li interessa la totalitat, mai la perfecció; i a una persona religiosa li interessa la perfecció, mai la totalitat … Totalitat significa: “Jo no sóc, el tot és”. I és perfecta, com podria ser d’una altra manera ?: no hi ha comparació, no hi ha res més, ni ningú més. Tanmateix, si penses en termes de la teva pròpia perfecció (moralitat, ideals, caràcter …), et tornaràs boig perquè, com a unitat separada, continuaràs sent imperfecte.

 

En el món de les religions hi ha la gent més egoista, perquè estan intentant ser perfectes en totes les coses. No poden estar relaxats, sempre estaran tensos. I sempre hi haurà alguna cosa que estigui malament i que ells hagin de corregir; sempre estaran preocupats.

En canvi, una persona d’enteniment roman relaxada. Això no vol dir que no li importi res. Li importa, però sap que és només una part. Mai pensa de si mateix que és el tot, així que mai està preocupat. Gaudeix del que sigui que estigui fent sabent que quedarà imperfecte. Tot i això, gaudeix en fer-ho; i al gaudir, la perfecció que sigui possible s’esdevindrà sense causar preocupacions.

 

 

Tot perfeccionisme és un esforç egoista. Intenta fer-ho el millor que puguis, però no et tornis boig per això … Una persona d’enteniment accepta el que és possible; es relaxa i gaudeix del possible. I com més gaudeix, més perfecció arriba a la seva vida. Però ja no és una preocupació, és una gràcia; aquesta és la diferència … Si t’acostes a un místic sentiràs que hi ha certa gràcia entorn d’ell, que no realitza cap esforç. Ell no ha fet res amb si mateix, simplement s’ha relaxat en el suprem. I tu sents aquesta absència d’esforç al seu voltant. Aquest és el criteri per saber quan estàs davant un Mestre: que flueixi espontàniament.

Si es tracta d’un perfeccionista, et mutilarà i danyarà en molts sentits … No t’inquietis per res; tampoc per ser perfecte. Simplement, viu!  Viu plenament i no et preocupis per les conseqüències, pel que passi …. “Viure en aquesta fe” … Això és fe; això és confiança.

 

Un perfeccionista mai confia en res perquè sempre està buscant faltes. Encara que li presentis una flor, trobarà imperfeccions immediatament. El seu ull és el de la lògica, no el de l’amor. Sempre té dubtes; no pot confiar en ningú perquè no pot confiar en ell mateix … Tenen por, perquè tot s’ho han imposat, no és natural.

Una persona que no confia en la seva pròpia energia de vida no pot confiar en ningú; és un enemic de l’ésser humà, un enverinador. I aquests enverinadors han causat tant mal a la Humanitat: “Això està malament, això és pecat, ets culpable”. Quant embull creen al seu voltant! Als teus sacerdots els agradaria que fossis de plàstic, sense fam, sense set, sense amor; llavors series perfecte. Però la vida és tal com és. Tu no tens cables, tens nervis. I l’equilibri sempre està en moviment. Totes les coses es barregen i dissolen entre si. És per això que estàs viu.

 

Una persona d’enteniment no es neguiteja per res i no pensa en termes de perfecció; senzillament viu el moment tan totalment, com li és possible. I com més plenament el viu, més capaç es torna de viure’l. Viu sense forçar cap ideal, sense pensar en cap concepte, sense posar regles, sense cap regulació sobre la seva vida. Viu i es delecta.

 

Sortir de la ment, del llenguatge i del temps

 

“Viure en aquesta fe és el camí a la no-dualitat” … I això és fe … “Perquè el no-dual és un amb la ment que confia” … Si confies, el no-dual estarà davant teu. Però si en el fons tens dubtes, seran les paraules, teories, filosofies i doctrines les que t’ emboliquin. I tu estaràs completament cec: no podràs veure el que estigui a prop, només podràs pensar en allò llunyà. Dins confiança, fora realitat; dins confiança, fora veure.

La confiança i la veritat es troben i no existeix cap altra trobada.

 - meditation-iceland

“Paraules! El Camí està més enllà del llenguatge, perquè en ell no hi ha ni ahir, ni demà, ni avui “…   El llenguatge només és possible si el temps existeix. El llenguatge és temps i es divideix en les mateixes categories que el temps: passat, present i futur. I la vida està més enllà …

La vida no és passat ni futur; On és el passat, on el futur? Són fruits de la imaginació. Ni tan sols existeix el present: el present només existeix entre el passat i el futur; si no hi ha passat ni futur, com pot existir el present?

 

“Ni ahir, ni demà, ni avui” … No existeix el temps. I tot el llenguatge depèn del temps. El llenguatge i el temps són creació de la ment. Quan abandones el llenguatge, el temps desapareix; quan deixes de pensar, transcendeixes el temps. I quan el temps no existeix, has entrat en l’etern …

La veritat és eterna. Però l’únic que tu tens són reflexions temporals de la veritat a causa de la teva identificació amb la ment.

Si abandones la ment, de sobte, tot encaixa … Tot el que estaves buscant, succeeix; tot el somiaves i desitjaves íntimament, esdevé. Tot es compleix.

 

Tot s’ha acomplert!

 I tot el missatge es resumeix en com sortir de la ment, del llenguatge i del temps.

==========================================================

Font:  Extracte del capítol desè i últim de “El Llibre del No-Res”, D’Osho, realitzat per Emilio Carrillo. Adaptat per Assumpta Dalmases.

==========================================================

- book_of_nothing__osho_discourses_idg662

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s